Com podem actualitzar el fet lingüístic català perquè acompanyi l’ampliació de què vol dir ser de Barcelona? Quines polítiques podem afrontar per reduir la bretxa idiomàtica a la ciutat? Com posem en valor el tresor cultural de les més de 300 llengües que es parlen a Barcelona sense renunciar al reconeixement i promoció del català?
És ja innegable passejant, vivint, relacionant-se a Barcelona que l’ús del català ha patit un retrocés molt significatiu en els últims anys. Així ens ho diuen les dades: a inicis dels 2000, el 46% de la població tenia el català com a llengua d’ús habitual. L’any 2023 és un 32,6%. De 2.6 milions de parlants, 2.2 milions. En uns anys en què la població a Catalunya ha crescut en més d’un milió i mig de persones.
En canvi, el castellà és la llengua d’ús habitual del 46,5% de la població. Quines conseqüències s’extreuen d’aquestes dades? Que ara mateix, per estar integrat a Catalunya és millor aprendre el castellà que no el català. Aquest és el dur diagnòstic que tenim davant. I davant d’aquest fet tenim dues opcions: claudicar i deixar morir el català o remar perquè torni a ser la llengua principal d’ús a Catalunya.
Des de Barcelona en Comú ho tenim clar. Volem que el català sigui el punt de trobada enmig de les 300 llengües que coexisteixen a Barcelona. El català ha de ser una eina contra la segregació, ha de ser una llengua útil, que s’usa, que es parla. Perquè així sigui, l’hem de fer arribar als llocs on no està arribant. I hem de ser honestos: no és que el català no arribi a tot arreu perquè la gent no el conegui (el 93,4% de la població l’entén i el 80% el parla) sinó que la gent el sap, però no l’usa.
Per això, a Barcelona en Comú ens hem de comprometre a dotar-nos del català com a llengua d’intercanvi, en les nostres reunions, en la nostra comunicació… En segon lloc, volem per Barcelona el català com a eina integradora. Per tant, més enllà d’un focus necessari en ensenyar el català a la gent que arriba (el Pacte per la Llengua ja dedicarà més de 100 milions d’euros anuals entre aules d’acollida i el consorci per la normalització lingüística), hem de fer polítiques l’usin. Volem que tots els serveis de l’Ajuntament de Barcelona siguin en català: que tots els centres d’esports municipals, els centres cívics… facin totes les seves activitats en català, així com que la llengua vehicular de la Guàrdia Urbana, Parcs i Jardins sigui en català. També facilitar el coneixement del català per tots els serveis que l’Ajuntament subcontracta, com els serveis de neteja.
Però no només, necessitem que el Pla de Barris tingui una branca de promoció i divulgació de la llengua i la cultura catalana, amb activitats engrescadores per a infants i adults en català, incloure el foment de les parelles lingüístiques dins d’activitats que ja existeixen, recuperar el projecte Baobab per crear lleure als barris on en manca, potenciar més activitats de cultura en català a tots els barris de Barcelona (concerts, cinema…).
En resum, als anys 80 una de les grans reclames del PSUC va ser la immersió lingüística com a eina contra la segregació i a favor de la integració. Avui en dia, la immersió lingüística és una eina imprescindible, però hem d’anar un pas més enllà. Ja no focalitzat únicament en l’escola, sinó en totes les etapes de la vida. Immersió en l’edat adulta també, en tots els serveis públics i activitats. I com a hereus del PSUC hem d’encarnar aquest catalanisme popular, aquest catalanisme que porta el català a tots els barris, que no deixa a ningú enrere per la seva parla, però que orgullosament es reivindica i es porta com a bandera i com a llengua vehicular a tot arreu.