Catalunya i Barcelona han estat històricament focus de resistència davant aquests cicles de la història, així com també laboratoris per assajar noves propostes de futur. Per això, i perquè cal assumir amb realisme aquest context, hem de cridar-nos a una profunda reflexió en una clau que ens permeti unir forces.

Quan els debats transversals se separen de la qüestió de classe, és a dir, de la qüestió material, correm el perill de generar polítiques Benetton, essencialistes i no anar a l’arrel del problema.

Existeixen mil maneres de fer política, però avui ens interessa aquella que no surt als titulars. La que es construeix des de la quotidianitat, des del barri, des del vincle amb les persones.

Com a espai polític hem de poder generar vincles amb moviments organitzats a la ciutat, des de l’empatia, l’escolta i el reconeixment de la seva contribució a la defensa del dret a la ciutat i les vides dignes.

Hem de defensar un municipalisme que, en lloc de veure les altres llengües com una amenaça per al català, les entengui com aliades per bastir una catalanitat mestissa, insubmisa i popular.