Derrota
Rius de tinta continuen vessant-se per donar compte de la consolidació del cicle actual ultraconservador i reaccionari, que ha trencat els consensos de l’ordre internacional prèviament vigent i que amenaça d’establir-se de forma duradora. Els enfocaments amb què durant l’última dècada hem abordat els grans problemes com l’Economia, la Defensa, els Drets, la Diplomàcia o el paper de l’Estat, ja no compten amb l’aprovació de què gaudien anys enrere, i han deixat pas a un sentit comú que ha legitimat projectes com els de Trump, Meloni, Netanyahu, Milei i companyia. El fervor bel·licista que impulsen les potències occidentals i Israel es postula com un dels aspectes més cruels i inhumans del qual ens toca ser testimonis, i que manté avui dia les societats del món en suspens, davant d’una amenaça nuclear.
Tanmateix, fins i tot en aquesta fase regressiva, ja estan apareixent al si de grans ciutats projectes d’impugnació que assagen altres futurs possibles: a Berlín, Die Linke va arrasar entre la joventut consolidant-se com a primera força davant l’avenç creixent de l’extrema dreta alemanya (AfD); a Nova York, Zohran Mamdani es va imposar a les primàries demòcrates i apunta directament a l’alcaldia el proper 4 de novembre amb el suport d’Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders.
Defensa
En aquest marc, Espanya ha estat anomenada “l’excepció ibèrica” per haver aconseguit, de manera contracíclica, un govern de coalició de centre-esquerra nascut de la mobilització, principalment de dones i joves, a tot l’Estat, el 23J del 2023. Tot i el protagonisme d’un Pedro Sánchez oportú i pragmàtic, i l’aportació del Grup Plurinacional Sumar, el pols de les mobilitzacions continua marcat per la impugnació de la dreta i l’extrema dreta, amb comptades excepcions sobre temes com el genocidi a Gaza o el dret a l’habitatge.
Les dretes espanyoles, envalentides pel vent de cua, enarboren un projecte clar: preparen una transferència d’ingressos des dels sectors més humils, les classes mitjanes i l’Estat, cap als principals grups econòmics concentrats, deteriorant les condicions de vida per als treballadors i treballadores, retallant drets socials, culturals i lingüístics, i legitimant la violència contra els col·lectius més vulnerables.
En un primer moment, la seva voracitat es va traduir en un setge sense precedents basat en el lawfare contra el PSOE i la família de Pedro Sánchez, cosa que va despullar la hipocresia de personatges com Jaume Collboni, qui fins fa poc va ser partícip necessari en operacions d’aquesta naturalesa contra Ada Colau i el seu equip de govern, tot i que ara clami al cel per la guerra judicial.
Actualment, el cas de corrupció i enriquiment il·lícit dins dels alts càrrecs del PSOE ha situat en una fragilitat màxima la continuïtat del govern de coalició i torna a establir el marc de “la corrupció del bipartidisme”, el principal beneficiari del qual està sent el partit de Santiago Abascal.
Actualització
Catalunya i Barcelona han estat històricament focus de resistència davant aquests cicles de la història, així com també laboratoris per assajar noves propostes de futur. Per això i perquè cal assumir amb realisme aquest context, les organitzacions d’esquerra, els col·lectius d’activistes, les entitats socials, les associacions veïnals i el conjunt de les forces vives de la nostra ciutat hem de, amb humilitat, cridar-nos a una profunda reflexió en una clau que ens permeti unir forces.
Inaugurar una nova transversalitat, amb vocació de majories i elements impugnadors que ja ens estan trobant colze a colze als carrers: radicalitat en el dret a un habitatge i a un salari dignes, en la defensa de la Pau davant la impunitat de les guerres, en el respecte de la nostra llengua i la nostra cultura.
Deia un líder zapatista que “caminar preguntant” és la manera d’aprendre a lluitar, a resistir i a construir. Una forma d’avançar sense imposar, explorar sense dogmes, construir col·lectivament a través del diàleg i l’escolta activa.
Poden les lluites del present servir com a matèria primera per dibuixar un Front Ampli en el futur? Quines inèrcies s’estan generant als districtes de la nostra ciutat?
Poden els projectes municipals tenir un paper central davant aquesta onada reaccionària? Quins ensenyaments ens deixen les experiències de Berlín o Nova York?
En el pla estatal, quin paper ha d’assumir l’esquerra davant el fracàs del “sanchisme” com a proposta de “regeneració democràtica”? Quina oportunitat s’obre i quines limitacions tenim?