Més del 53% de la població barcelonina no ha nascut a la ciutat. A més, tres de cada quatre catalans són producte directe o indirecte de la migració des del 1900, segons el Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona. Això no és només una dada del darrer segle, ja que la migració ha format part de la nostra espècie des que la humanitat és humanitat. La península Ibèrica ha estat la cruïlla de camins històric, com tota la Mediterrània. No entendríem què mengem, com parlem, què celebrem i com ens relacionem sense aquest moviment, aquesta barreja i aquesta mirada històrica.
Barcelona, des del 1992, es va vendre com una de les principals capitals europees en el context del neoliberalisme. Així, amb aquest salt qualitatiu d’entrar entre els principals epicentres turístics de l’estat, la ciutat rep 15 milions de turistes dels 93 milions que passen per Espanya. Aquest és un fenomen que porta un fort moviment econòmic encara que els grans beneficis es queden a poques mans. La línia de creació de llocs de treball és important però en molts casos precaris. Aquest model també deixa una empremta ecològica preocupant i la ciutat es converteix en un objectiu de diferents sectors que busquen millors oportunitats. Per això, des que Espanya es va presentar al món com un país “avançat”, amb Barcelona de portada, també va esdevenir el lloc de destinació de moltes persones del sud del planeta que venen a buscar una vida millor. Això sense tocar el passat colonial no només d’Espanya, sinó d’Europa.
Davant de l’arribada important de migracions d’altres països, Barcelona ha anat cobrint molts llocs de treball que necessitava per créixer. Aquest 2025 és l’any Candel, pel centenari del naixement de l’escriptor Paco Candel, que va retratar les persones humils que van venir d’Andalusia, Múrcia, Extremadura, Lleó, Galícia, Astúries, etc. Així que és el millor moment per recordar també moltes d’aquelles mans lluitadores que van aixecar els barris que envolten la nostra ciutat i amb una mirada àmplia podem reconèixer els que també han anat arribant les últimes dècades i han continuat construint la Barcelona del futur, els qui estan cuidant els nostres grans, estan aportant en molts sectors econòmics i estan enriquint la ja diversa cultura barcelonina.
Ara bé, és cert que no hem de caure en el discurs bonista en pensar que la migració no té reptes importants. Sens dubte, aquest fenomen natural i històric de la nostra espècie, com qualsevol fenomen social, porta reptes i conflictes. El principal té a veure amb la mirada econòmica que fa reflexionar sobre la mirada de classe. Els sectors treballadors de Barcelona, que fa segles van arribar del camp, posteriorment d’altres parts d’Espanya i les darreres dècades d’altres països, som la majoria de la població. Els treballadors i treballadores som els qui, amb la gamma de matisos, depenem del nostre salari, és a dir, de vendre la nostra feina, el nostre temps i el nostre coneixement. No tenim ni moltes propietats (classes mitjanes) ni grans empreses (elits) i depenem dels nostres ingressos mensuals (a A o B). Després, hem de tenir en compte que com que són animals socials i la complexitat de la nostra societat fa que hi hagi xocs transitoris en la convivència. Ja va passar en els anys que va retratar Candel, quan es deia que els “murcians” i més tard els “charnegos” eren els diferents, sorollosos i els problemàtics en buscar-se la vida de moltes maneres, fins i tot en l’economia de la supervivència. Històricament, han estat “els gitanos” i ara són “els sudaques”, “els xinesos”, “els pakis”, “els romanesos” i, és clar, “els moros” en els quals recau les exageracions i comentaris de menyspreu per ser “diferents”. Tots ells, els d’ahir i avui, comparteixen alguna cosa en comú: eren treballadors i molts pobres.
Des de l’esquerra cal defensar aquesta mirada àmplia i veure la migració i la diversitat dels sectors treballadors. No podem caure en els arguments que volen enfrontar treballadors contra treballadors, deixant de banda el problema d’arrel que sempre ha estat la qüestió material, la de menjar, l’econòmica. D’una banda, els problemes de racisme estructurals i els conflictes de convivència són una realitat com ho són el problema de l’accés a l’habitatge, les millors condicions de treball o els serveis públics retallats per la crisi del 2008. Tot aquest còctel fa que augmenti la tensió. D’altra banda, no seria encertat caure en la justificació des de la identitat i els discursos essencialistes que no mostren, moltes vegades, matisos i acaben enfrontant treballadors contra treballadors.
Els prejudicis racistes existeixen, però és la pobresa, el classisme, el que hi ha al fons. Si una persona roba, sens dubte no es pot justificar, però no és perquè sigui d’un país o una ètnia concreta, és perquè és pobre. L’exclusió el porta a una situació complexa o pitjor, a caure a les màfies que s’aprofiten de la desesperació. Per exemple, a la Barcelona del PSC li molesta la pobresa i la vol amagar amb el Pla Endreça (normalment persones d’origen migrant que viuen al carrer) mentre crea un consell Antiracista per rentar-se la cara. Al final, el que el molesta és la pobresa de fons. Sense mesures econòmiques i materials reals, passant per la regularització i accés a la cultura, no hi ha cap possibilitat de solució. És el que succeïa a la Reforma Laboral que no tenia en compte, per exemple, les empleades de llar sense papers o la Llei trans que no proposava al costat del ministeri de Treball una sortida laboral per a les persones trans. Sens dubte, aquestes dues mesures amplien drets és innegable, però quan els debats transversals se separen de la qüestió de classe, és a dir, de la qüestió material, correm el perill de generar polítiques Benetton, essencialistes i no anar a l’arrel del problema.
Quan l’esquerra es perd en les identitats essencialistes i no aterra les seves anàlisis i propostes en allò material, perd. No parlar de i des dels sectors treballadors i diversos, de viure i menjar, s’acaben creant nuclis essencialistes que parlen dels problemes per separat i culpant-se els uns amb els altres. Sense la mirada de classe social, en alguns casos parlant gairebé de la sang, es genera una desvinculació d’un projecte comú. Així doncs, es crea un discurs de sectors diversos ben formats i acadèmics, acusant sectors populars de no ser “inclusius”. Aleshores, es comencen a crear murs que els reaccionaris aprofiten per acabar d’aixecar-los. Els espais comuns de lluita i espais reivindicatius compartits són més necessaris que mai. Cal reprendre aquest element que ens uneix als treballadors i des d’aquí reivindicar i defensar la diversitat, no com un ens abstracte i essencialista allunyant de la classe social, perquè la dreta ens guanya: ja tenen candidats negres i han tingut líders dones abans que l’esquerra. Això no vol dir que no calgui parlar de racisme, masclisme, homofòbia i classisme estructural, és clar que n’hi ha i cal combatre’ls, però generant aliances diverses entre els sectors que vivim del nostre salari. Quan les idees se centren exclusivament a parlar de la raça, s’està comprant el marc colonial històric i el que ve de les universitats dels Estats Units (als quals pocs han pogut accedir). Molts cops ens centrem a parlar del colonialisme de fa cinc-cents anys, però acceptem, gairebé sense pestanyejar, el colonialisme de fa dos-cents que ens arriba de l’Acadèmia en anglès.
Per acabar, pel que fa al nostre sector polític (a l’esquerra del social-liberalisme del PSOE-PSC) som l’únic espai polític que podem aglutinar aquestes reivindicacions. Però ens hem de creure de debò l’alternativa si agafem la bandera de la classe social amb tota la seva diversitat per unir i combatre les diferents injustícies estructurals. El PSUC ho va fer amb sectors populars i obrers dels barris del cinturó vermell de Barcelona en un projecte comú democràtic, per drets socials compartits, una catalanitat àmplia i amb una llengua que cohesiona, no que divideix. Aquesta bandera pertany al nostre espai polític, ara bé, ens l’hem de guanyar i de creure, de nosaltres depèn si la volem aixecar o no. No hi pot haver una lluita contra el patriarcat, contra el racisme, contra l’homofòbia i contra el canvi climàtic, si no és una alternativa comuna de classe i una alternativa econòmica, social, cultural, de cures i orgullosament mestissa i diversa. Això no és només història, és present i futur.
Per això, cal tenir i reivindicar la memòria, la que té a veure amb la nostra espècie i amb el nostre ens social de classe. Fer que aquesta diversitat no sigui només folklore, sinó un subjecte polític que decideixi, sigui visible i generi propostes comunes. Si no, l’extrema dreta que va guanyant hegemonia, després d’anar contra els sectors més exclosos, vindrà a buscar la resta. També és memòria recordar del que són capaces les elits en situacions de màxima tensió i fins a quin punt són capaços d’arribar-hi per mantenir els seus interessos. Per això és fonamental la mirada de classe, però també per generar aquesta esperança comuna i una alternativa social i econòmica i des d’aquí reivindicar allò que és natural: la diversitat com a resultat de la migració. Tot i que temo que ens costarà perquè encara seguim en bombolles i els anys que venen seran molt complicats, no serà gens fàcil, però és important deixar el llegat comú i alternatiu a les generacions futures.
Com deia Jorge Drexler a “Todo se transforma”: «Som una espècie en viatge, no tenim pertinença sinó equipatge. Som fills, pares, nets i besnets d’immigrants. No som de cap banda del tot i de tot arreu una mica. Si volem que alguna cosa es mori, deixa-ho quiet.”