En un moment en què el debat sobre la llengua sembla tornar al centre de l’agenda política és fonamental repensar com abordem la pluralitat lingüística de Barcelona des d’una esquerra transformadora, popular i municipalista. El català necessita ser defensat i promogut, però no des de la nostàlgia ni des d’una visió identitària, sinó com a part d’una aposta més ampla i valenta: una ciutat realment inclusiva on les més de 300 llengües que es parlen al carrer siguin reconegudes com un tresor i no com un problema.
Barcelona en Comú ha defensat històricament el dret a la ciutat com un projecte col·lectiu de convivència, llibertat i diversitat. Per això, ens hem de preguntar: com podem construir una nova idea de catalanitat que no exclogui, sinó que abraci la diversitat cultural de la ciutat i del país? Com podem parlar de llengua no només com a vehicle d’integració, sinó també com a expressió de memòria, arrelament i dignitat per a milers de persones que som migrades a Catalunya?
El debat sobre la llengua no és aliè a la qüestió de classe. No és només una qüestió de voluntat, sinó de condicions materials. Quan una persona no té temps, estabilitat o accés a espais de socialització en català, és absurd culpar-la de no fer-lo servir. La precarietat i la vulnerabilitat també parlen. I moltes vegades ho fa en urdú, en àrab, en quechua o en amazic, i també en anglès, en italià, francés o castellà. Ignorar això és desentendre’s de la realitat dels nostres barris.
El repte no és només salvar el català, sinó construir una ciutat on tothom se senti interpel·lat. I per fer-ho, cal diversificar radicalment la manera com comuniquem i fem política. Avui, gairebé la meitat de la població de Barcelona fa servir idiomes més enllà del català i el castellà. Aquesta realitat no pot seguir sent invisible a les institucions ni a les nostres estratègies de comunicació. Comunicar també en àrab, anglès, urdú, anglès o romanès no és folklore: és fer política transformadora i teixir ponts en la ciutat real.
Defensem una ciutat que no imposa identitats sinó que les acull i les barreja. Un municipalisme que, en lloc de veure les altres llengües com una amenaça per al català, les entengui com aliades per bastir una catalanitat mestissa, insubmisa i popular. Una llengua catalana que no s’oposa a cap altra, sinó que es reforça en la barreja, com planteja Brigitte Vasallo: embrutant-se, contaminant-se, incorporant nous imaginaris i realitats.
Aquesta visió no és incompatible amb la promoció del català. Al contrari: la reforça. Oferir classes gratuïtes a locals de l’organització, fer que el Pla de Barris incorpori la llengua en clau comunitària, o garantir el seu ús en els serveis públics són accions necessàries. Però perquè el català sigui realment una eina de cohesió, ha de caminar de bracet amb el reconeixement explícit de totes les altres llengües que conviuen a la ciutat.
Hem d’assumir el repte d’un catalanisme del segle XXI: arrelat, però no essencialista; orgullós, però no homogeni; popular, però no tancat. Una nova idea de catalanitat que no sigui una trinxera, sinó un espai de trobada. Que entengui que ser català avui també vol dir haver nascut a Lahore, a Casablanca, a Tenerife, a Barranquilla, a El Alto o a Nador, i que parlar català no ha de significar deixar de parlar cap altra llengua.
Una ciutat realment democràtica no es construeix imposant un únic relat, sinó reconeixent totes les memòries i totes les veus. Per això, més enllà de la immersió lingüística a l’escola, necessitem una immersió cultural i política als barris, que incorpori les comunitats migrades com a subjectes actius i no com a receptors passius. És hora de fer de la diversitat un eix central del nostre projecte de ciutat. No només per justícia, sinó per intel·ligència política. Perquè si volem guanyar la ciutat, ha de ser amb totes les seves veus.