El moment de tensió és més que notable, i les torsions semblen poder (tornar a) trencar totes les costures. Canvi en els pols d’atracció geopolítics; canvi d’època, poli-crisis o crisi estructural, segons qui ho analitzi. Consens en l’hora greu i síntesi de Mujica: “lluitar per la democràcia, tot i que sigui injusta i plena de desigualtats, val sempre la pena. La batalla per la democràcia està lluny d’acabar.” Defensar el que es donava per assolit, militar en la democràcia des d’una perspectiva republicana, des dels feminismes interseccionals i antiracistes, de defensa de drets i de classe.
Venim també d’un històric de descrèdit de la democràcia representativa. Més de la meitat de la població mundial no viu en democràcies plenes, i a Europa la participació en eleccions legislatives ha caigut 10 punts percentuals en els darrers vint anys. En paral·lel, l’extrema dreta entra a parlaments i governs, guanyant terreny en gairebé tots els països en què han celebrat eleccions generals.
Aquesta falta de legitimitat de les institucions democràtiques no s’explica sense el desgast accelerat de les condicions materials d’existència per poder garantir vides dignes. És joc de suma zero pervers. Precarietat i vulneracions de drets, percepció d’inseguretat a diferents nivells, falta d’acció política i descrèdit de les institucions democràtics, extrema dreta.
Des del municipalisme transformador hem demostrat que hi ha alternatives. Però també n’hem viscut els límits: molta incumbència (molta cosa a gestionar) però poca competència (molt poc marge per legislar). A aquestes constriccions s’hi va sumar l’elit politicofinancera en aliança natural amb les parts més fosques dels tribunals: 22 intents i 22 fracassos d’acabar amb la impugnació popular de BComú als jutjats.
La lluita pel dret a la ciutat segueix viva en molts flancs, que de fet evidencien aquesta necessitat de millora tant de repensar les nostres democràcies com de posar sobre la taula el model econòmic. Casos d’exemple, la crisi de l’habitatge i de lloguer, màxima preocupació de les barcelonines. Com ajudem a canalitzar aquest moviment? El racisme estructural que permet la mort de migrants a les nostres fronteres i que bloqueja el padró als que han arribat a Barcelona, negant l’accés a drets bàsics com són la salut o el dret a la participació.
D’altres qüestions que tenim en el nostre ADN, la xacra masclista que persisteix malgrat els avenços dels feminismes, o la crisi climàtica que ens exigeix articular amb urgència canvis del model productiu i de consum.
També és urgent la necessitat de regular i governar la tecnologia, sotmesa a les lògiques del capitalisme financer vampíric; cada dia que passa sense entomar el model tecnològic és un dia perdut. Això es mereixeria un punt i a part, i ser element central també de la nostra organització. Com podem tolerar una privatització gairebé total de l’àmbit digital, mentre defensem una sanitat i una educació públiques?
I més enllà, podem tornar a ampliar el focus geogràfic. Guerres a les portes del continent i el genocidi sionista retransmès en directe davant la passivitat de la comunitat internacional. Tot plegat són els grans reptes de les societats complexes en les quals vivim, i s’evidencia que els mecanismes actuals de governança ja no serveixen per fer-hi front. Dit diferent, el sistema de democràcia representativa clàssica no pot ser l’únic model. Bé que ho sabem.
Per tant, si el conflicte actual és entre autoritarisme, pèrdua de drets i democràcia, és més necessari que mai apropar els centres de decisió política a la ciutadania. Això significa ampliar i estendre drets a través de la democràcia participativa, directa o deliberativa, i fer-ho des de la proximitat, des dels municipalismes. Allò de tenir presència a institucions i als carrers. Per tant, ser útils als moviments i alhora ampliar majories, apel·lant també al gruix de població progressista. Introduir mecanismes de democràcia directa amb l’objectiu que participar s’assembli cada vegada més a decidir; apostar per la deliberació per superar la polarització i construir grans consensos; ampliar els drets de ciutadania a totes aquelles persones que viuen a la nostra ciutat, vinguin d’on vinguin. En aquest sentit, apunt il·lustratiu: a les passades eleccions municipals només un terç de la població migrant i empadronada a municipis catalans tenia dret a vot.
No es tracta només d’actuar per frenar l’extrema dreta, ni tampoc de proclamar la necessitat de regenerar la democràcia en sentit abstracte. Es tracta de demostrar que som capaces de generar futurs millors, igualitaris i compartits, a partir de la construcció de sistemes democràtics més complexos, que puguin afrontar, donar resposta i gestionar les múltiples crisis contemporànies amb les quals ens enfrontem. Es tracta de desenvolupar nous processos, canals i institucions que profunditzin en el protagonisme de la ciutadania en la governança de les seves ciutats i en la coproducció de polítiques públiques. Ampliar els marcs democràtics, des de coordenades inclusives i interseccionals.
Davant d’aquest repte, Barcelona com a punta de llança per defensar la democràcia. Des de la institució, amb voluntat de governar. Des de l’organització, eixamplant els marcs comunitaris i recuperant la centralitat política a barris i districtes. Disputar l’hegemonia.
Es tracta de tornar a guanyar, sí. Però sobretot, de tornar a transformar. De reforçar cultura democràtica i enfortir múscul comunitari. La pulsió impugnadora de la Barcelona popular i progressista hi és, es tracta de remar per posar-la en moviment.