“We can disagree and debate, but let’s never forget who the real enemies are – the ones who want to keep things just as they are.” – Congrés del Labour Party, 2017
Front Popular de Judea, la unitat impossible o la suma de percentatges de vot dels partits d’esquerres en jornades postelectorals. Tots són mems clàssics que giren al voltant d’una mateixa idea: l’esquerra mai no es posa d’acord i això la penalitza. El revers d’aquesta sàtira és la dreta, que, tot i mantenir posicions sovint allunyades entre si, acostuma a unir-se per maximitzar les seves possibilitats. Tot i ser una exageració, aquesta imatge amaga un cert punt de veritat, malgrat que també trobem múltiples exemples que la desmenteixen.
L’arena electoral té unes regles pròpies, que acostumen a premiar aquells que són capaços d’arribar a acords amplis. La lògica és simple, sumar el màxim de vots possibles per aconseguir la màxima representació. Quan una força es presenta a unes eleccions, ho fa amb l’objectiu de transformar la realitat i, en darrera instància, de guanyar. Entès aquest objectiu, quin sentit té que espais que comparteixen una mateixa visió i més del 90 % del programa concorrin per separat?
L’experiència ens mostra que la dispersió del vot progressista té conseqüències reals. Competim contra els mitjans de comunicació, contra el lawfare i contra els poderosos. I si deixem de competir entre nosaltres? L’statu quo aprofita qualsevol escletxa per ferir les forces transformadores, i les disputes internes tendeixen a ser amplificades mediàticament. Per cada peça a la premsa dedicada a una discussió interna, es perd una oportunitat per explicar el nostre projecte i la seva capacitat de transformar les societats on vivim.
Barcelona en Comú és el millor exemple que, quan es prioritzen els punts d’unió per sobre de les diferències, la capacitat d’acció es multiplica. No s’hauria pogut arribar a l’alcaldia el 2015 i el 2019 sense l’esperit d’agrupar diverses sensibilitats al voltant d’un objectiu comú: posar l’Ajuntament al servei de la gent. Gràcies a aquesta manera de fer, es va aconseguir ser la primera força progressista de la ciutat i desenvolupar totes les polítiques pioneres que avui encara reconeixem.
La suma d’opcions polítiques no és mai una simple operació aritmètica. Quan diversos espais decideixen caminar junts, el valor no es troba només en els percentatges que aporten, sinó en la capacitat de generar il·lusió, confiança i sentit de victòria. Un acord entre forces progressistes pot actuar com a catalitzador. Atrau sectors indecisos, mobilitza els qui havien deixat de creure, i envia un missatge potent de maduresa política i ambició transformadora. No és només que l’acord sumi, és que l’acord convenç, contagia i obre nous escenaris.
Implicar-se en la construcció de la unitat no vol dir renunciar als matisos, ni molt menys. Vol dir assumir que la diversitat dins l’esquerra és una riquesa, però que cal una altra manera de gestionar-la. La unitat no és uniformitat, és posar per davant l’objectiu compartit i construir espais de cooperació real, més enllà de les sigles o de les dinàmiques competitives. Això requereix feina, generositat i noves formes de fer política, on l’esquerra institucional i la comunitària no només convisquin, sinó que es trobin, dialoguin i es reforcin mútuament.
És hora de tornar a teixir aliances i construir ponts, amb humilitat i ambiciosa voluntat de victòria. Si volem transformar les nostres societats, si volem fer front als reptes de present i futur amb justícia social i ecològica, necessitam més que mai sumar forces. Cal superar les lògiques de trinxera i posar l’accent en allò que compartim. Només així podrem construir majories guanyadores i tornar a posar les institucions al servei de la gent, aquí i a tot arreu.